Miquel Gil: quan el cant tradicional valencià pren consciència
✍ Ada Dasí (periodista)
El cantant continua fent vida a Catarroja, el poble que el va vore nàixer i on despertà el seu interés per la música
Miquel Gil és una de les veus més destacades de la música mediterrània d’ahir i de hui en l’àmbit internacional. Un ‘cantautista’, com es denomina ell mateix, que ha deixat la seua empremta en el sector i encara continua la seua projecció, impregnant els escenaris per on passa amb la seua veu tan característica i la seua manera de fer allò que més li agrada, música.
El que no podem deixar de ficar de relleu és que Miquel Gil, un dels fundadors de Al Tall, va nàixer a Catarroja i va ser ací on es va despertar el seu esperit musical que li ha fet arribar fins al més alt, amb reconeixements que el deixen quasi en el top de la música d’arrels i una miscel·lània d’estils que sap integrar a la perfecció. El seu poble l’acompanyat al llarg de la seua trajectòria com un lloc on poder tornar darrere de cada gira. Un punt de referència on poder treballar des del seu estudi en sa casa i on poder descansar i retrobar-se amb els amics i, especialment, amb la família i la seua neta, Vera, a la que adora.
Repassar la seua trajectòria és com tirar la vista enrere a la Catarroja dels anys 60, quan el nostre poble ocupava un lloc destacat al panorama musical com bressol dels assajos de grans bandes i músics com Nino Bravo, Juan Camacho i Juan Bau. “Anava d’assaig en assaig, des del Raval, al camí del cementeri, també prop del barranc i en Les Barraques”, comenta, llocs per on encara hui passeja. Recorda també una tenda de la plaça Major que quan arribava Nadal “ficava a l’aparador una guitarra elèctrica i una bateria de joguet i jo em tirava hores allí davant, mirant-lo”.
“Mons pares em regalaren una guitarra i vaig començar a tocar-la de forma autodidàctica”. La seua afició per la música també li vingué bé per a guanyar diners. “Anava de professional de grups d’església, era l’època de ‘Agua Viva’, quan totes les parròquies tenien els seus grups”. La seua funció era la de fer versions de cançons del moment com les dels Beatles, “jo em sabia tot eixe repertori i em contractaven per a la missa, carregat amb la meua guitarra. Era dels pocs que sabia puntejar”.
Miquel va ser un dels habituals a les matinals que s’organitzaven els cap de setmana al col·legi Pablo VI (ara Sant Antoni) on va entrar en contacte amb el pre-rock and roll valencià. “Un cosí meu d’Albal, començà a passar-me discos estranys, d’un tal Pau Riba, amb ‘El Matí de San Esteve’, de Sisa i m’entrà eixe tipus de música rockera, em vaig interessar i comencí a mirar més enllà, introduint aquest pop folk de música progressiva”.
Inicis d’Al Tall
El catarrogí hagué d’acabar els seus estudis de Batxillerat a l’institut de Silla, on anaven les causes perdudes en aquella època, com recorda. Prompte s’involucrà amb el secretariat de l’ensenyament en valencià que després serà Acció Cultural i feien eixides als Aplecs de La Safor, “on haguérem d’eixir per potes perquè venia la Guàrdia Civil per nosaltres”, recorda. També freqüentà el Centre Excursionista a la Nova Escola del País Valencià. En 15 anys, a la Universitat d’Estiu coneix a Vicent Torrent, un xic de Torrent que tocava la guitarra i tenia un conjunt i material en un local parroquial.
Eren els inicis de Al tall en l’any en 1975, el grup format per ells dos i Manolo Miralles i la seua vida va fer un tomb. “La primera actuació de Al tall es fa a Catarroja. Els nostres amics ens anomenaren ‘tres tontos en apuros’. Jo tenia una actuació ací i vingueren tots a Pablo VI, cantava molta gent del poble amb grups d’església. En aquells moments feia versions de Sisa i de Pau Riba, espiritual negre”, conta.
“Començarem a muntar repertori. Hi havia molts grups de València que feien folk, anàrem a l’antic assaig de Modificación i vàrem gravar. Ens triaren a Al tall i a Pavesos, però es quedaren en la nostra proposta”, relata.
La primera actuació “de veres” no sap molt bé si va ser en La Pobla de Vallbona o en Gandia o si va ser amb Maria del Mar Bonet o en Ovidi Montllor. Allò que si recorda és que Ovidi els deixà la seua targeta d’artista, certificada per la Falange, per a poder pujar a un escenari. “Més avant ens ficaren una multa per la cançó de la Llum 5.000 pessetes per cada un i haguérem de pagar-li-la”.
A punt de complir els 16 anys, amb Al Tall es desplaçaren a Madrid per a gravar un disc, però era tal el seu desconeixement del sector que els enviaren cap a casa i hagueren de tornar al cap de tres mesos per a completar-lo i allò “pegà un esclafit”, recorda Miquel. “Estiguérem tot l’estiu de teloners de grans artistes i férem prop de 125 actuacions. Va ser una bogeria el fenomen Al Tall”, comenta.
El perquè, segons explica, cal emmarcar-ho en la situació de l’època, en plena transició democràtica. “Vàrem ser el proveïdor de proteïnes de la societat perquè sintonitzarem amb les necessitats del moment”. “Un dia Vicent Torrent arribà a l’estudi i ens va presentar una nova cançó, ‘El tio Canya’, un romanç del qual es va adaptar la lletra atenent a la sensibilitat del moment”, relata.
Descobrint l’univers mediterrani
Després donà pas a una segona etapa amb el grup, descobrint la dimensió de l’univers del mediterrani en països com França e Itàlia, però “comencen a titllar-nos de traïdors a la pàtria, fins des que érem folklòrics als que deien que feia falta una nota humorística”. “’Almansa’ va ser el màxim en l’àmbit musical i lletrista” i “comencem a intentar homologar eixe repertori de transmissió oral tradicional, de música ètnica, i dur-lo a un estadi perquè la gent ho utilitze. Encara que a hores d’ara no ho hem aconseguit”.
De festival en festival, Al Tall era en aquell moment en l’àmbit europeu el grup més potent que hi havia. Però Miquel Gil tenia altres inquietuds. En 1986, desgastat per les modes imperants, deixà la formació buscant noves inspiracions i participa en les ‘Trobades de Música del Mediterrani’ en el Mercat d’Abastos. Aquest mateix any, al ‘Encuentro Nacional de Canción de Autor para jóvenes intérpretes’ a Jaén, guanyà el primer premi ex aequo amb Javier Bergia.
Enfadat amb la música
Després ingressà en el grup ‘Terminal Sur’, que ajuntava el nord amb el sud del mediterrani, i gravà un disc en 1987 als estudis de Sabater y Gil, ‘Viajero’, de cants de batre, que arribà al nombre 3 dels 40 Principales. Però és l’etapa en la qual es va “enfadar” amb la música i es tancà a l’estudi de la Fonteta de Sant Lluís, fent música de publicitat i doblatge fins que, de nou, la seua inquietud el porta a fer-se “cantautista” com ell es denomina.
D’aquesta etapa sorgeix ‘Menos es ná’, però “jo em devia un disc” i aquest va ser ‘Orgànic’ en 2002, on el cant valencià pren el protagonisme barrejat amb altres estils ètnics. ‘Katà’, publicat en 2004 i del que s’enamorà la BBC, és la miscel·lània amb el flamenc i amb aquest CD entrà en el ‘World Music Charts Europe’, afegint una important projecció internacional al seu treball, amb gires per tota Europa. Amb l’ascensió de les forces d’extrema dreta este estil de música començà a decaure.
Hui en dia, als seus 66 anys, Miquel Gil el que vol és “fer un parell d’actuacions al mes, no em puc jubilar perquè em moriré de pena. Rodar d’ací cap allà donant classes, parlant de la música mediterrània”, sense deixar el seu poble on grava les seues cançons en un estudi en la plaça La Regió. “No vaig a fer cap CD, estic treballant en un paquet de cançons que aniré llançant a les xarxes i utilitzant canals diferents com el streaming. Estem en un procés de canvi continu i molt bonic i serem capaços de trobar fórmules per a poder viure del nostre treball”, conclou.