Àngels, òlibes i panteons
Per Cristòfor Aguado i Medina. Publicat en el número 55 d’El Butlletí. 1988
La història del cementeri
A Catarroja, el primitiu fossar se situava al costat del temple parroquial de Sant Miquel Arcàngel. Llorens i Raga, a La Villa de Catarroja, aporta la dada que en un document del segle XIX (1812), es nomena una casa del «carrer del Cementeri», identificat pel canonge amb «la estrecha calle que todavía hoy bordea el lado norte del templo de San Miguel» (3). Vicent S. Olmos i Antoni López, en Administradors i Administrats, confessen saber poc del «lloc d’enterrar»; citen l’única referència al fossar del Llibre de Comptes del Consell de Catarroja, per la compra d’una pedra per assentar-hi una creu (ja mencionada per Llorens i Raga) a pesar d’afirmar que no en coneixen la localització exacta, suggereixen que podria haver estat a l’actual carrer de l’Aire, contigu al temple de Sant Miguel, per «Ia relativa abundància en l’aparició d’ossos en una excavació suara practicada» (4). Segons Pelegrí-Lluís Llorens i Raga (5), Catarroja decideix construir un nou fossar fora del nucli urbà a finals de XVIII, seguint els nous aires ja al·ludits de dita centúria; tal com passà a Picassent —el fossar es trasllada junt a l’ermíta de la Mare de Déu de Vallivana—, els catarrogins busquen un lloc en despoblat, però mantenen el caràcter sagrat del nou fossar unint-lo ara a l’ermita de Sant Antoni; aqueix fossar era acabat en 1806. Vuitanta anys més tard, les cases ja tocaven el fossar i a més hi hagué una inesperada arribada massiva de nous ocupants, ja que una epidèmia de còlera —350 morts a Catarroja— féu insuficient el lloc d’enterrar (6). Calla un altre emplaçament, més allunyat del poble i sense cap contacte amb un lloc sagrat; la secularització vuitcentista donà pas no a un fossar adossat a una església, sinó un Cementeri Municipal en descampat. Podem llegir als documents notarials les escriptures de venda dels camps per a /a futura necròpolis. Així, l’atorgada per Andreu Bort Costa a favor de Salva&r Pechuan Martí, alcalde-president de l’Ajuntament de Catarroja, en representació de la Corporació Municipal, el 27 d’octubre de 1885, davant el notari de Catarroja, Federico Mir y Hueso, «caballero comendador de número de /a Real y distinguida orden de Isabel la Católica». Dit senyor ven un terreny de garroferes de 6 fanecades í quart, al preu de 2.175 pessetes, en la partida del Rajolar o Secanet, per destinar-lo a «cementerio público», Igualment, una escriptura atorgada per Anna Maria Ricart Olmos, també a favor de l’Ajuntament í davant el mateix notari Mir y Hueso, uns mesos abans, el 26 de maig de 1885, ven 8 fanecades, per 3.000 pessetes, de la partida del Cagí de Torrent o Salt del Llop, per a cementeri públic. En total, per tant, s’adquiriren 14 fanecades i un quart per al nou Cementeri Municipal, en un extrem del terme. El 1885 començaren les obres, que acabarien en 1888, enguany fa justament cent anys.
Palaus i capelles de la ciutat dels morts
Hi ha vistes del Cementeri catarrogí que el mostren talment com una ciutat amb cúpules torretes. Mentre uns tenen una simple «caseta», un nínxol, per al descans etern, d’al-tres posseeixen un palauet o una capelleta, un panteó. En vida també uns tenen unes cases grans i luxoses i uns altres uns pisets. La mort unifica en essència, però no en apa(iència. Igual que mirant els edificis de la vila de Catarroja, hi veiem capelles neogòtiques, exemples neobarrocs, fatxades modernismes o mostres eclèctiques, si contemplem els panteons del Cementeri hi trobarem els mateixos gusto, les predileccions, els canvis dels estils. Els panteons més exuberants i grandiosos s’inscriuen en l’estètica del modernisme, dels diversos modernismes, és a dir, del gust predominant durant les primeres dècades del segle XX. El modernisme gotitzant és l’hegemònic, però no hi falten detalls —colps de fuet, línies corbes— de l’art nouveau. El període més pròdig en construccions monumentals són els feliços anys vint, que a l’Estat espanyol coincidiren amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929). Tota l’eufòria econòmica i constructora finiria amb el terrible crac de Wall Street i la crisi econòmica mundial de 1929. Ens fixarem ara en uns quants panteons més significatius.
Al carrer A tenim un exemple de panteó eclèctic (és a dir, amb elements presos de diversos estils sense constituir-ne cap de definit) en el núm. 15, del que parlarem més avant; el núm. 11, de la familia Miquel Ramon/Pilar Fortea, és un curiós edifici modernista diferent als altres del Cementeri, ja que s’inspira en les obres de Demetri Ribes, l’autor de l’Estació del Norte de València, i on destaca un element floral dels remats, ambigu: flames flors.
Al carrer Transversal, núm. 6, el panteó de la família Antoni Sandemetrio/Assumpció Raga té una portada d’església: una fornicula central amb la imatge de Sant Antoni de Pàdua és flanquejada per dues pilastres a cada costat i coronada per un arc triomfal, tot amb decoració típicament modernista, vegetal.
En el carrer Central hi ha els panteons més grandiosos. La majoria són neogótics, imitant capelles, com el núm. 28, de la família de Josep Gómez Garcia, de l’any 1927, amb tots els elements ogivals: pinacles, gablets, florons, etc.; el núm. 25, de 1920, pertanyent a la família Pascual ChulvilTomàs Salanova, és d’un neogoticisme pur, amb punxes, gablets…; el núm, 13 combina el gotitzant amb elements art nouveau amb bell resultat; el núm. 11 és d’un goticisme sever, com el seu simètric, el núm. 9. Neoclàssics són el núm. 30 —molt fred—el núm. 6 —rajola a cara vista—, per exemple. Unes mostres de panteons eclèctics són el núm, 1 —amb elements d’ací i d’allà: crismons, santa Faç, rostres egipcis… (any 1929)—, i el núm. 4 —de la família Gamón-Hernández—, el núm. 17 —any 1924, familla Navarro-Alapont—, amb òcul, volutes, i una espècie d’escut amb l’any de construcció.
Ja hem dit que elements modernistes n’hi ha arreu dels panteons, sobretot en molts dels neogótics. Peró fins i tot en un panteó classicista, com el núm. 21 del carrer Central, amb capitells jònics i tot, hi ha un element derivat de Gaudí, del banc del Parc Güell de Barcelona: una cúpula de mosaic i en la base del tambor de la cúpula, un altre trossejat de taulellets. Sens dubte, els més interessants panteons són els dos modernistes del carrer Central que ara comentarem.
El núm. 24, de la família Alfonso i Martí, el que més destaca de tot el conjunt, d’un modernisme vegetal manifest, amb plafons decoratius, teulades de reflexos, cúpula amb llinterna, hídries, lunets a l’interior, finestres vidnades, guirlandes, reixa conjuntada. És el més important panteó catarrogí, on el nom de Salvador Alfonso Puchalt apareix entrellaçat amb un ramell, en un detall tipicament art nouveau.
El núm. 32, de I ‘any 1925, pertanyent a la família de Pasqual Costa, és potser el panteó més sorprenent de tots, ja que es tracta d’un gran retaule policrom de taulellets, molt del gust del modernisme popular del Cabanyal —amb façadnes de cases de taulellets—; el remat del frontispici és un altre element derivat del famós banc del parc Güell, una línia sinuosa amb mosaic de taulellets trossejats; hi ha representada la Trinitat i la Crucifixió; Crist crucificat és flanquejat per dos àngels voladors molt típics modernistes; contemplen l’escena La Magdalena i un soldat romà a un costat i els Sants Pere i Joan a l’altre: la disposició de les figures recorda els retaules de les esglésies, amb el Pare Sant al remat. Ni consta la firma del pintor, A. Bosch, el realitzador, Eloi Domínguez. És realment curiós.
Creus, àngels i òlibes
En un espai de referència al misteri i a la transcendència, a l’enfrontament amb les ombres de la mort, no hi pot faltar el símbol i el signe, com no hi falta tampoc en la vida quotidiana dels vius. El referent més extès és la creu, de significat tan clar que no cal comentar, ja que és el símbol crístià per antonomàsia i el signe de la fe y l’esperança en la resurrecció. Comentaré uns altres éssers que hi apareixen a la necròpolis.
Els àngels
Suficientment coneguts per tots els lectors, sols els tracte per destacar les diverses funcions que representen. La creença en els àngels és antiquíssima i la trobem a Xina, Pèrsia, índia Egipte, a més, com és clar, de l’Antic Testament i el Nou Testament i l’Alcorà, és a dir, que les tres grans religions monoteistes —judaïsme, cristianisme i islamisme— hi creuen. Els àngels són missatgers ministres de Déu, mitjançers entre el Cel i la Terra, entre Déu els hòmens. Segons la tradició. tocaran les trompetes el dia del jul. Cada home té un àngel protector, l’àngel de la Guarda, que no l’abandona en la mort. Al nostre Cementeri, trobem àngels amb les diverses funcions tradicionalment assignades als esperits purs i protectors. Un àngel amb flors proteix el sepulcre del torero Antoni Carpio; al núm. 8 del carrer Central, dalt, a cada extrem, uns àngels hieràtics amb ales erectes sostenen una guirlanda de la glòria; al núm. 4 del carrer Central, l’àngel del jui universal plana damunt la bola del món; al núm. 15 del carrer A, un àngel amb una trompeta recorda el jui final, flanquejat per dos monstres alats que són els guardians mitològics gI, cs de l’espai sagrat; al núm. 38 del carrer Central, un angelet-xiquet toca una trompeta del jui; i tants altres exemples que trobareu en panteons o en làpides: àngels protectors del difunt, àngels que ens recorden el Judici de Déu.
Els Sants
Al Cementeri catarrogl trobem figures de sants en alguns panteons, bé per una especial devoció de la família o, cas més freqüent, per l’onomàstica del difunt. La funció de la presència d’un sant al panteó és, per tant, una manera màs de manifestar la personalitat —el nom i el seu epònim— del mort i una forma d’implorar o assegurar-se la intercessió del sant davant el Senyor que ell contempla ja a /a Glòria on aspira a anar el fidel. Als dos panteons simètrics del carrer Central, els núms. 9 i 11, hi ha al primer Sant Francesc d’Assís abraçant a Crist, i a l’altre, Santa Teresa; al carrer Trans-versal, núm. 6, el sant del nom del difunt, Sant Antoni de Lisboa-Padova; el sepulcre d’Isidre Codonyer, al carrer E, núm. 14, és presidit per una imatge de Sant Isidre Llaurador; Sant Andreu remata el panteó de la viuda d’Andreu Sandemetrio, al carrer Central, núm. 38; etc.
L’au Fènix
Ocell fabulós, de vida eterna (de tant en tant ell mateix es cremava en una foguera i renaixia de les pròpies cendres), és un símbol evident de la resurrecció i l’eternitat. És un cas de mite pagà adequat al cristianisme, fent de l’au Fènix una figura de Crist, mort i renascut. És una imatge també de la mort i resurrecció del difunt. Al Cementeri mostrat, en trobem un exemple al magnífic panteó ja al·ludit, núm. 24, del carrer Central.
L’òliba
L’òliba, la moixeta i el mussol són aus nocturnes que se solen confondre. Tenen el mateix significat i les mateixes creences folcIóriques. Ja per als antics egipcis, l’òliba era símbol de la nit, del fred i de la mort. Tant el mussol, com la moixeta i l’òliba són animals de mal presagi, inclòs el fúnebre. Hom creu en algunes comarques del nostre domini lingüístic que quan un mussol o una òliba canta prop d’una casa on hi ha un malalt, aquest morirà prompte. L’óliba és considerada de mal averany, de trist presagi; el seu cant és un avis de mort o de desgracia pròxima. Al Cementeri tenim dos exemples: al carrer Central, núm. 8, un mussol (espècie Strix brachyotus) o una òliba (espècie Strix fiammea), situats a un costat i altre de la porta, avisen de la mort del qui hi passa i signifiquen la mort del qui hi reposa; l’altre cas és més important i significatiu, perquè és situat a la porta d’entrada al Cementeri, en la reixa de l’arc de l’entrada: el seu simbolisme no pot ser més clar i general, tots els qui hi passen davall les seues ales esteses o bé coneixen ja la mort o bé són avisats de la seca imprevista vinguda i la inevitable existència de l’Encontre fatal amb ella.
Aquest article pretén demostrar l’interès innegable del Cementeri Municipal de Catarroja, centenària necròpolis que mereix una visita curiosa i una anàlisi dels seus continguts formals simbòlics, ací presentats i exemplificats per facilitar-vos-en la lectura. Els panteons, com les cases del poble, mostren una època i un gust artístic que cal protegir, estudiar i valorar. Tot és patrimoni que hem de conèixer i conservar.
Fotos de CARMEN EMBID GÓMEZ
NOTES: (1) Cristófor Aguado i Medina, Cementeri de Catarroja, ap. La Riba, Fulls de Cultura, núm. 11, l; El Butlletí, Informació Municipal de Catarroja, núm. 43, octubre de 1986. (2) Que agraesc a sor Carmeri Embid Gómez, religiosa professora del CoPlegi de Sant Josep de Massanassa, amb qui formi equip en un treball, sobre monuments de Ja comarca, al CEP de Torrent. (3) Pelegri-Lluís Llorens i Raga, La Villa de Catarroja, Diputació de València, 1967, pag. 243. (4) Vicent S. Olmos i Tamarit, Antoni López i Quiles, Administradors i Administrats. Introducció a l’economia i a la societat de la Catarroja del Sis-cents (1652-1658), de Catarroja, 1987, pag. 187, amb la nota 129. (5) Op. cit., pag. 243. (5) Op. cit., pàg. 246.