Un cementeri ple de llegendes

Entre nínxols i panteons s’amaguen històries de tot tipus, algunes provinents de la tradició oral i altres de la pròpia realitat

✍ Ada Dasí (periodista)

El cementeri de Catarroja, on reposen els avantpassats de la població, és un dels més interessants de València per l’arquitectura que caracteritza els panteons, la majoria d’ells construïts abans de 1930, i que li atorguen un aspecte senyorial i distintiu. En aquest article tractarem de fer un repàs per la seua història i a més a més descobrirem algunes de les llegendes que l’envolten, fruit de la tradició oral perquè n’hi ha que són molt difícils de comprovar. El ben cert és que és un lloc de culte i de rendir tribut als que ja no estan entre nosaltres.

Fent un poc de recorregut històric abans d’ubicar-se al seu lloc definitiu que tots visitem alguna volta a l’any, estava situat a la part posterior de l’ermita de Sant Antoni, però el creixement de la població l’any 1880 va fer que els habitatges arribaren fins als seus murs i l’Ajuntament, dos anys després, va encomanar un projecte a l’arquitecte Enrique Semper Bondia per a traslladar-lo als afores amb una capacitat entre 1.200 i 1.500 sepultures, més un espai per a construir nínxols, segons un estudi d’Adrià Besó publicat per la Universitat de València, i un pressupost de poc més de 34.000 pessetes.

En aquells moments s’havia previst un habitacle per al soterrador al vestíbul, a més d’una capella, una sala d’autòpsies, de la qual encara es conserva el rètol, i un ossari separat del recinte sagrat per una porta que també dona a l’exterior. Aquest espai ha fet parlar molt, es tractava d’un cementeri a part, definit en aquella època com a cementeri civil, on se soterrava aquells que faltaven “fuera del catolicismo”.

En 2019 es va netejar i condicionar aquesta zona que estava repleta de vegetació, on es trobaren les restes d’una persona sense identificar. El consistori va fer un esforç per a evitar que caiguera en l’oblit i, després de buscar a l’arxiu municipal es van identificar les restes. Es tracta de Vicenta Blasco, que va morir en 1977 i que fou soterrada allí per la seua religió.

La façana del cementeri mereix un comentari a part. Data de 1889 (quan acabaren les obres de construcció), està declarada com a Bé de Rellevància Cultural (BIC), i rehabilitada recentment per part de l’Ajuntament. Aquesta actuació deixà al descobert alguns detalls que havien quedat amagats per successives reformes, i recuperà la fusteria, les motlures i les reixes, però sobretot la creu que corona l’edificació.

Personatges il·lustres
El que és més important es troba al seu interior com un lloc de culte i de respecte. Ací descansen familiars, amics i veïns, entre ells alguns d’il·lustres. Aquest és el cas de l’escriptor catarrogí Bertomeu Llorens, que dona nom a un col·legi del poble i al voltant del qual gira una tradició molt arrelada entre els estudiants.

En època d’exàmens, la seua sepultura, on es diu que va ser soterrat amb els seus títols de filosofia i lletres a les mans, s’ompli d’ofrenes, ciris i flors, que apareixen potser deixats per joves que li demanen ajuda per a aprovar. I no és per a menys perquè Llorens va ser un destacat literat del segle XX, deixeble de Dámaso Alonso, amic de Carlos Bousoño, i haguera arribat molt lluny si no fora perquè la tuberculosi se l’emportà massa jove, amb 24 anys. Nascut a Catarroja el 1922, deixà una obra de gran qualitat, com reconeixen els crítics. A la seua biografia també es conta com va descobrir a Déu i entrà a les files de l’Opus Dei. Potser per açò els estudiants demanen que intercedisca per ells.

Un altre personatge il·lustre que descansa en aquest recinte és el torero Antonio Carpio, que va morir el 27 d’agost de 1916 a la plaça d’Astorga banyegat pel bou Aborrecido, als 21 anys. La seua història també mereix una menció, sobretot les peripècies que hagué de passar la família per a complir la voluntat que el seu cos, embalsamat, descansara al seu poble natal.

Les penyes taurines de València i Catarroja recaptaren fons per a sufragar el trasllat, però les autoritats desestimaren aquesta opció i va ser soterrat al cementeri d’eixe poble. No obstant, els esforços continuaren, fins que en 1922, després d’una altra recaptació de diners mitjançant una correguda de bous solidària patrocinada per Rosario Olmos i la col·laboració de Llapissera i Barana, aconseguiren exhumar el seu cos. Sa mare li va posar el mateix vestit de torero que portava quan va morir i una comitiva d’aficionats taurins l’esperava a València, on va arribar dins d’un taüt blanc.

Una vegada a Catarroja, la casa familiar va acollir el vetlatori i després de la missa va ser soterrat al cementeri del seu poble, set anys després de faltar, on llueix el seu bust i en la làpida es fa referència a tots aquells que van col·laborar en el trasllat del seu cos.

Llegendes
Aquestes històries reals s’entremesclen amb les que provenen de la tradició oral que envolta aquest lloc de culte. El soterrador, Salvador Pons (Cacau), que fa més de 25 anys que exerceix aquest ofici, ens en conta alguna. És el cas de José Ferrer, conegut com el tio Boliró, que va pagar cinc pessetes a tot aquell que anara al soterrament de la seua dona, Norberta, per a fer el que es denominava ploradors perquè el matrimoni no tenia família.

Però a més a més, deixà encarregat també que tot el que acudira al seu sepeli cobrara el mateix import, sempre que ho fera al trot. L’home va morir en 1948, un any després que la seua dona, va ser portat fins al cementeri en un carruatge de cavalls i tal com havia promés, un notari pagà als que compliren la seua última voluntat. Conten que no era un matrimoni ben avingut i que per això van deixar un panteó al mig d’ells dos, que els separara per a no passar l’eternitat junts.

També cal fer referència a aquells veïns que deixaren espais per poder soterrar les persones que morien sense recursos o les víctimes de la Guerra Civil, moltes de les quals reposen en aquest cementeri gràcies a la solidaritat dels que més tenien.

Llegenda o realitat el ben cert és que a Catarroja tenim un cementeri digne, un espai sagrat on poder visitar els nostres avantpassats i que s’ha fet un esforç perquè continue així per molts anys. De fet, des de l’àrea municipal encarregada de la seua gestió, que dirigeix Xavi Bellot, s’ha aconseguit ingressar en l’Asociación de Funerarias y Cementerios Municipales (AFCM) i està en marxa un compte de Twitter en el qual poder informar-se de notícies i novetats. Un cementeri 2.0 que uneix el culte funerari amb la modernitat.