La camisa de ratlles

Ricardo Arias es prepara per a viure una nit que desitjava amb tota l’ánima des de feia setmanes. La vida li ha regalat experiències personals en els últims anys que valora inclús més que els títols que va aconseguir com a futbolista. No veu el moment d’arribar a l’edifici de l’Ajuntament de Catarroja i descobrir el que han organitzat per a ell al seu poble. Al llarg de l’últim mes, ha repetit la mateixa litúrgia cada matí. Sense perdonar ni un. Hui, 22 de setiembre de 2022, no és una excepció. Després d’alçar-se, passar per la dutxa i desdejunar amb Eva, agafa el calendari i pinta una creu enorme de color roig sobre el dia que comença. El moment que estava esperant. “Por fin”, xiuxiueja per a si mateix. Sí. Per fi.

            Tornar a casa sempre és especial. Sempre. Considera el poble la seua llar. Allà estan part de les seues arrels. Allà va començar a desenvolupar el seu caràcter, la seua personalitat única. Allà va nàixer la llegenda del gran Ricardo Penella Arias. Presumeix de Catarroja i de la seua familia cada vegada que pot. I això que els inicis no van ser senzills, precisament. Mentre es prepara per a vestir-se, li venen al cap aquelles primeres matinades a la vaqueria de Fernando i Amparo, de la familia de Daniel Penella. Unes nits interminables, en les que plorava fins quedar-se dormit. Com trobava a faltar a la seua mare i a la seua iaia Teodora!

            D’aquella època a Catarroja naix la seua passió per dormir fins quasi migdia. Ni havia complit els set anys i ja el despertaven a les quatre i mitja de la matinada -quan encara era nit tancada- per eixir al camp i segar l’herba que servia d’aliment per a les vaques del negoci familiar.  No recorda haver passat tanta son en la seua vida. Després vindrien horaris exigents a l’escola de futbol de Benimar. I tindrà que suportar també l’exigència i la disciplina metòdica d’algun entrenador al València. Però res comparable a eixos primers mesos infernals a la vaqueria.

            Mira el rellotge i ja és casi l’hora. Irene, la seua filla major, es presentarà a casa en qualsevol moment. Sempre és puntual. Més encara quan es tracta del seu pare i estos actes amb els que es fa justícia a la seua figura. Ricardo no ha tingut ni tindrà una admiradora més fervorosa que la seua primogènita. Prepara el pantaló de pinces de color blau fosc i treu brillantor a les millors sabates que té. Mirant-les, recorda les seues primeres botes de futbol, completament negres, a les que preparava de forma minuciosa abans de cada partit dosificant el potet de greix de cavall.

            Va ser a Catarroja on la pilota va capturar per sempre a Arias. On va iniciar la seua prolífica trajectòria com a futbolista. Primer, a l’Olimpia, un equip del barri Joan XXIII. Un sonriure d’orella a orella es dibuixa al seu rostre quan repasa mentalment els primers viatges per enfrontar-se al club de La Torre o el Castellar a domicili. Tots els integrants del club, xiquets d’entre vuit i nou anys, es desplaçaven als camps de les rodalies estratègicament col.locats a la part de darrere d’un camió frigorífic propietat del pare d’un dels jugadors. Res a vore amb els avions de primera classe amb els que recorreria mig mon dècades després. L’equip, però, del que conserva millors records és el Catarroja. Destaca d’una forma tan evident a l’Olimpia que un dels entrenadors de categories inferiors del poble, Vicente Chulià -de malnom ‘el Chino’- el descobreix abans de la conclusió de la seua primera temporada. Encara no s’ha convertit en el lliure imponent que marcaria diferències a la linia defensiva del València. Però ja és un jugador especial, millor que la resta. Sempre ben colocat, inteligent, amb qualitat. Capaç de defensar amb eficàcia i xafar camp contrari fent gols amb facilitat. Un prodigi.

            Arriba a l’Ajuntament de Catarroja i ha de fer un esforç per no posar-se a plorar de forma immediata. En un acte instintiu, pressiona la ma de la seua filla Irene com buscant ajuda per no esfondrar-se. L’exposició supera totes les seues expectatives. Troba fotografies de la seua infància i adolescència que no havia vist mai. Allà estan bona part dels seus familiars del poble, amb deferents generacions representades. Està el seu mestre, el futbolista al que més va admirar, Pepe Claramunt. Li acompanyen amics de tota la vida com Enrique Saura, Darío Felman, Emili Fenoll o Miguel Tendillo. S’abraça a tots, sonriu, és feliç. Sent una satisfacció nova, diferent. Comparable en qualsevol cas a guanyar, per exemple, la Recopa d’Europa a Heysel. És un home satisfet, pagat i, sobre tot, agraït. Agraït al seu poble, Per això, detall que potser ha passat desapercebut per als convidats a l’acte, porta una camisa a ratlles blanques i blaves. Com en totes les grans ocasions a la seua vida. Sí. Una camisa a ratlles blanques i blaves. Els colors del Catarroja.

Article escrit per Fran Guaita, cap d’esports de la Cadena SER València i autor del llibre, Libre, la Biografia de Ricardo Arias editat per Sargantana.