Nino Bravo

✍ Per Albert Hernàndez i Xulvi

El vaig conéixer l’any 1969. Aleshores, Manuel ja tenia un nom artístic i es feia anomenar Nino Bravo. Quasi tots els dies d’aquell estiu immensament calorós escampava la seua singular i potent veu des d’una casa de Catarroja. He de dir que vaig ser deis primers que li vaig pronosticar que triomfaria, quan li vaig sentir cantar una versió fantàstica d’una antiga cançó sud-americana Mis noches sin ti, cantada amb una tessitura de veu gens freqüent en el panorama musical d’aquell temps. I sobre-tot, el tema de Cook/Roger Grenaway La puerta del amor, una cançó que el seu amic Vicente López li va versionar en castellà, que en la veu de Nino Bravo semblava composta originalment per a ell. Va ser un gran èxit de la critica especialitzada. I també un altre tema memorable com va ser My yiddishe momme del Tellen-L Pollack. Cap crític pogué reprovar a Nino defectes en la seua veu. Ningú es va atrevir a posar en dubte la seua singular personalitat.

No era gens fàcil saber i lluitar pel que es volia aconseguir en la vida, en aquella època d’adolescència on la dictadura encara respirava sense dificultat, en una Espanya expectant amb l’ombra de la dreta històrica més reaccionària, ni trobar el camí per als joves que volíem eixir-nos-en dels carrils traçats per la família o per les circumstàncies, per una societat que etiquetava fàcilment «¿Què era això de ser cantant?» «¿Què era això de ser actor?» «¿Què era això de voler ser escriptor?» Deien amb veu burleta: «El fill de la tia Empar vol ser cantant, sí, sí, eixe que treballa d’ebenista». Però no tenien cap inconvenient en aplaudir si el xic de casa estudiava medicina, dret o delineació, posem per cas. Jo entrava en aquella casa gran de planta baixa, de Juan Enrique Morellà, un deis components del grup Els Superson’s que tocava la trompeta. Nino se senda a gust en aquell corral on assajava cantant entre aquelles parets altes emblanquinades, on la seua veu pareixia grimpar en busca de l’èxit lluny d’allí. Sempre duia aquella samarreta blanca on portava desafiant el seu nom escrit al pit, amb lletres negres d’una manera que semblava ser reivindicativa. Algunes dones del carrer del Port es quedaven mirant-lo, segura-ment pel cabell més llarg del normal distint als components del grup; els veïns algunes vesprades escoltaven admirats aquella extraordinària veu per dalt de les velles teulades grises. Eixe estiu va eixir al mercat el seu primer disc; un single amb dos cançons, Es el viento i Como todos, de Manuel Alejandro. Tenia moltes esperances en aquell primer disc. A pesar de cantar formidablement els temes, no es va vendre el que pensàvem, i la incertesa revoltava en les ments dels músics. L’estret laberint on es coïen els èxits musicals a través de promocions de l’únic canal televisiu i les emissores especialitzades, tardaren més del compte en adonar-se’n de la qualitat artística i la forta personalitat del cantant valencià. I mentre transcorria el temps, es passava més o menys com es podia, fent actuacions amb «Els Superson’s», Nino feia moltes hores a Catarroja, al bar El Viu del mateix carrer del Port, perquè allí estava situada la casa deshabitada on el grup desgranava les noves cançons.

Vaig fer amistat amb Nino, i una vesprada allí en el bar El Viu, davant d’uns plats amb cacau i tramussos fent temps per agafar el tren que el portaria a Carcaixent on tenia una nóvia, parlant de mil coses divines i humanes, em va dir: «Encara que triomfe en el món de la cançó i guanye molts diners, no em compraré mai un cotxe» i va seguir dient que a ell no li agradava conduir.

Estava clar que triomfaria, era la veu més important en aquells anys a Espanya. Passaven els mesos, i el veia algunes vesprades en aquell bar. Nino Bravo, temps després va gravar el disc Te quiero, te quiero de A. Algueró i A. Guijarro, i també estigué seleccionat en el concurs Pasaporte a Dublín per triar qui aniria com a candidat a Eurovisió. Això el va fer conegut a nivell nacional i famós, semblava que tenia un pervindre gloriós, la critica el respectava, els seus discs es venien. I va deixar de vindre a assajar a Catarroja, era lògic, tenia les portes de les discogràfiques obertes allà a Madrid. I a mitjans d’abril de 1973 una vesprada per casualitat estava escoltant la radio quan, de sobte, tallaren l’emissió per a donar la tràgica noticia, que Nino Bravo havia mort en un accident de trànsit anant cap a Madrid, acompanyat per dos cantants que formaven un duo, del qual ell mateix seria el productor del seu primer disc. Aleshores vaig recordar les vesprades al bar El Viu parlant del difícil que era dedicar-se en la vida a allà que de veritat li agradava a cadascú. I vaig recordar les seues paraules. La paradoxa és que aquella vesprada d’abril Nino conduïa el potent BMW 2.800 en aquella fatídica corba. El que hem viscut ho recordem i no esdevé diferent quan passa el temps.

Text publicat originalment en la secció “El trinquet” de Levante-EMV el 27 de març de 2009